Historia anterior
Noves polítiques de convivència i incorporació de nouvinguts
Publicado el 22 Mar 2009
Comentarios cerrados
Sembla simptomàtic dels temps més recents parlar de convivència. Ens preguntem com treballem per a la convivència, què l’amenaça, què cal per garantir la… Ha esdevingut un concepte carregat de sentit, però d’un sentit molt concret i connotat. I segurament, abans de formular totes aquestes qüestions caldria fer una altra pregunta, prèvia i fonamental: què és la convivència?
Ens hem habituat a utilitzar la part pel tot. La convivència, l’acció de conviure, es refereix a la interacció entre els individus i entre els grups: a la interacció social. Parlar de convivència és parlar d’articulació de diferents perspectives, de diversitats d’interessos en un mateix lloc i en un mateix moment. És, per tant, parlar de conflicte. Però també és parlar de procés, d’evolució, d’adaptació, de canvi.
L’ideal de convivència (de bona convivència, s’entén) ens allunya de la realitat i genera unes expectatives difícils d’assolir: la convivència a la qual apel·lem, aquesta mena d’Àrcàdia, de terra de Xauxa exempta de conflictes, a la que volem destinar esforços i recursos, no existeix. Existeix la societat, les persones i els grups que la formen, les dinàmiques d’exclusió, els mecanismes estructurals de desigualtat. Com existeixen les necessitats i els interessos (individuals i col·lectius), sovint contraposats, el recel, les pors, fins i tot el rebuig, el menyspreu i l’odi. I com existeix també un ara i un aquí, unes regles del joc, un estat de dret fonamentat en els principis democràtics (malgrat totes les mancances i incongruències que li coneixem). Tot això en l’escenari d’una societat caracteritzada cada vegada més per la complexitat.
Una complexitat que ve donada per múltiples factors que tenen a veure amb dinàmiques que depassen els nostres entorns locals i situen la globalització al replà de l’escala, a la plaça, a l’oficina i a la butxaca, i que no és fàcil de gestionar. Quina il·lusió! Quina pretensió creure que som capaços de gestionar la evitant conflictes i tensions, d’assolir aquesta mena de “nirvana” convivèncial!
Qualsevol intervenció adreçada a treballar la convivència hauria de partir del coneixement i el reconeixement d’aquest complexitat; de les dificultats per a la seva gestió; dels conflictes, les tensions i les crisis que es donen en qualsevol procés dinàmic d’interacció social, i més quan aquesta es dóna en estructures de desigualtat i en relacions de dominació i subordinació.
La gestió de la convivència, que no és més que la gestió de la diversitat (entesa en el seu sentit més ampli) en una societat democràtica, no ha de perdre de vista el seu horitzó: la cohesió social. Però s’ha d’operativitzar en objectius clars i concrets, en intervencions adreçades a paliar les desigualtats socials (i això vol dir, sense embuts, en una atenció especial i, quan calgui per compensar els factors de desigualtat, fins i tot en polítiques de discriminació positiva per als sectors més vulnerables), però també a donar espai i reconèixer tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes com a membres de ple dret de la nostra societat.
En l’actualitat, els discursos sobre convivència apareixen molt directament vinculats a la diversitat (entesa aquí en el sentit de nova diversitat, a la que ens referim habitualment i que hem d’entendre en el marc dels fluxos poblacionals i la mobilitat relacionats amb la globalització). De fet, les polítiques i els plans de convivència són hereus directes d’aquells ara gairebé obsolets plans d’integració d’immigrants, i germans dels plans d’acollida, de gestió de la diversitat o de ciutadania en els que estem treballant en l’àmbit local.
Afortunadament, el plantejament teòric i ideològic més generalista que hi ha darrere dels plans de convivència (com d’altres posicionaments “d’última generació”) posa l’accent ja no en la necessitat que uns (els que arriben) s’esforcin per integrar-se en la societat que els acull (com si aquesta fos homogènia i monolítica) mirant de no “distorsionar” massa el paisatge humà i cultural al què els autòctons, teòricament, estan habituats. Sinó que l’accent es posa en la gestió del conjunt de la societat, en la necessitat de cohesió i en les dinàmiques d’inclusió i exclusió, no únicament dels que vénen de fora sinó també dels que ja eren a dins.
Fins aquest punt és important el canvi de plantejament: de centrar se en assenyalar aquells sobre els que cal intervenir per aconseguir que “això sigui una bassa d’oli”, a posar la mirada en l’articulació (i en les dificultats per a aquesta) del conjunt de la societat. Els “culpables” de la falta d’harmonia, deixen de ser determinats grups (bàsicament els immigrants i les minories) per esdevenir les dinàmiques d’exclusió, les necessitats i interessos contraposats, les dificultats de comunicació, les tensions socials… Les possibilitats d’intervenció a partir d’aquest plantejament es diversifiquen i es multipliquen, alhora que impliquen cada vegada més actors: administració, institucions, entitats, empresa, ciutadania…
En aquests plantejaments adquireix una especial rellevància la noció de ciutadania, definida no en relació a la nacionalitat sinó a la residència (com es proposa i es reconeix institucionalment [1]). Aquesta noció, construïda sobre el fet irrefutable de ser ara i aquí, de compartir un espai i un temps és pràcticament l’únic element del que disposem des de la gestió de la diversitat i la convivència per generar un “mínim comú denominador” capaç d’aglutinar el conjunt de la societat. Una societat caracteritzada per l’existència de múltiples factors de diversitat que fan cada vegada més difícil l’existència d’una comunitat cohesionada en la que s’hi pugui vincular tothom des d’un sentiment de pertinença.
La idea de ciutadania serveix de pal de paller per construir aquesta nova col·lectivitat (ja que es manifesten clarament inútils altres nocions que anteriorment poden haver servit per cohesionar la societat: la nacionalitat, la cultura, la religió…). Però si reconeixem debilitats en el sistema democràtic, encara n’hem de reconèixer més en aquest concepte.
Ens trobem davant la gran contradicció de la idea de ciutadania: parlem de la ciutadania com a element cohesionador, com a generadora d’identificacions comunes i sentiments de pertinença… quan en el seu sentit jurídic estricte només són ciutadans espanyols, subjectes als drets i deures de l’Estat de Dret (com així ho recull la Constitució) els que disposen de nacionalitat espanyola. I aquí ve la fal·làcia: apel·lem a la ciutadania com a element cohesionador en un marc democràtic, quan legalment és negada a tots els estrangers. Com superem, doncs, aquesta contradicció?
La resposta satisfà només relativament, però almenys dóna suficient operativitat al concepte com per articular hi polítiques i actuacions: prescindint del seu sentit jurídic i recorrent a altres accepcions del concepte, que ens permeten interpretar lo com a principi de legitimitat política i com a font de vincle social [2] El que alguns autors designen com a ciutadania cívica o conciutadania.
Des d’aquest marc de referència, aquesta contradicció s’evidencia en tota la seva magnitud en la incorporació de nouvinguts estrangers a la nostra societat: en els nous ciutadans i ciutadanes sense tots els drets de ciutadania (jurídica, s’entén).
Però malgrat tots els peròs, si efectivament ens creiem els principis que sustenten la nostra societat (i estem en un moment històric en què ens hem de replantejar aquesta qüestió, sobretot a la vista de determinats discursos polítics i ideològics xenòfobs i clarament excloents), aquesta noció de ciutadania que ens vincula al territori (i no em refereixo a l’àmbit nacional sinó al local) és pràcticament l’única que ens permet avançar cap a una societat més cohesionada. És a dir, cap a aquell model ideal al que ens referim quan parlem de convivència.
Les intervencions relacionades amb la incorporació de persones nouvingudes a la nostra societat, per tant, haurien de tenir una única finalitat: la inclusió. Per una banda, la inclusió social, basada en els tres eixos bàsics (o pilars de la inclusió social) que descriu Joan Subirats [3]: “el mercat i/o la utilitat social aportada per cada persona, com a mecanisme d’intercanvi i de vinculació a la contribució col·lectiva de creació de valor; la redistribució, que bàsicament duen a terme els poders i les administracions públiques, i, finalment, les relacions de reciprocitat que es despleguen en el marc de la família i les xarxes socials” [4] Però també una inclusió ciutadana que incorpori una altra dimensió: el reconeixement simbòlic, l’acceptació com a membres de ple dret de la comunitat que representa la societat d’acollida, juntament amb el sentiment de pertinença a aquesta per part dels nouvinguts.
No n’hi ha prou de plantejar els programes d’acollida per facilitar l’accés als recursos bàsics. Si realment ens creiem l’objectiu de cohesió social, aquests han de fomentar el funcionament social autònom de les persones que s’incorporen de nou a la nostra societat perquè puguin funcionar hi com a membres de ple dret. Perquè l’exclusió, social i ciutadana, és el pitjor enemic d’aquesta convivència que desitgem.
L’ideal de convivència democràtica i de cohesió social és l’horitzó que hem de fixar per a les polítiques i els programes d’acollida. I encara que sigui inabastable, per ambiciós o utòpic, necessitem mantenir lo perquè és l’única garantia d’avançar en una orientació realment democràtica. Per avançar no hi ha dreceres, cal fer tot el camí (un camí costerut, dificultós, en el que la gestió de la quotidianitat ens fa ensopegar i caure sovint): des del coneixement i el reconeixement de la realitat conflictiva i canviant; des de la gestió de la quotidianitat complexa; des de l’evidència que estem assajant i creant noves formes de gestió, d’organització, de treball…
En aquest camí totes les eines al nostre abast són poques: intervenció social, inserció laboral, educació, comunicació, sensibilització… de tot ens hem de servir si pretenem, realment, fer polítiques d’acollida i treballar per a la convivència. Avançant conjuntament amb tots els actors socials.
No parlem de convivència en abstracte sinó de polítiques de gestió de la realitat, de la quotidianitat; no pensem en models ideals sinó aferrem nos al què passa de debò, ara i aquí; però sense perdre de vista l’horitzó cap al que avancem si no volem desviar el camí. Siguem capaços de reconèixer també la cara més desagradable de la convivència: entomem el recel i la por que generen rebuig i es tradueixen en determinats discursos i opcions polítiques; entomem el conflicte. Ajustem, d’entrada, les expectatives i donem un missatge clar: ara i aquí som els que som i amb això ens hem de manegar. Estiguem convençuts que, malgrat les dificultats, si tenim voluntat, trobarem les eines per fer ho.
[1] Vegeu el Pla de Ciutadania i Immigració 2005-2008 de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya
[2] Com assenyala Dominique Schnapper a Què és la ciutadania? Els drets i deures de la convivència cívica (Barcelona: La Campana, 2003)
[3] Joan Subirats, Pobresa i exclusió social. Una anàlisi de la realitat espanyola i europea (Fundació “la Caixa”, 2004)
[4] Ibidem (p.15)
