Actituds del formador/a en interculturalitat

PATRICIA MATA BENITO

Español

Aquest document forma part del Glossari d’Educació Intercultural editat per FETE-UGT i coordinat pel Col·lectiu Yedra

El primer aclariment respecte a aquest terme es refereix a què entenem per «formador/a en interculturalitat». El definirem com l’educador/a que, en qualsevol nivell o àmbit educatiu (formal, no formal), duu a terme la seva tasca des d’una perspectiva intercultural.

Aquest «des de» és important perquè ens allunya tant de considerar l’educació intercultural com un contingut o matèria a impartir, com d’entendre-la com una tècnica o estratègia per gestionar grups etiquetats com a ‘multiculturals’. L’enfocament intercultural va molt més allà: implica una nova forma de concebre l’educació que pretén la transformació social.

La interculturalitat és ja, en si mateixa, una actitud, la primera necessària per al formador/a que hem definit. L’actitud intercultural implica, en primer lloc, qüestionament i reflexió crítica sobre el propi entorn cultural, així com un distanciament que permeti descobrir i valorar críticament el caràcter convencional de les formes culturals (Ruiz de Lobera, 2004).

En segon lloc, suposa valoració positiva de la diversitat i respecte per les persones, la qual cosa deriva en l’abandó de qualsevol actitud etnocéntrica o de superioritat moral o cultural. El relativisme cultural, que no ha de confondre’s en cap cas amb el relativisme moral [1] , és una eina, una estratègia que ens ajuda a analitzar els processos culturals des d’una posició crítica i autocrítica, evitant qualsevol temptació d’etnocentrisme. El relativisme cultural com a mètode es recolza en la convicció que no hi ha veritats universals, la qual cosa no implica en absolut assumir que «tot val»: només significa reconèixer que ‘diversos’ punts de vista poden ser igualment vàlids (Munévar, 1998).

En tercer lloc, implica obertura a l’altre, és a dir, disposició per establir una comunicació eficaç i afavorir intercanvis positius i enriquidors, i flexibilitat per comprendre i adaptarse a noves situacions i contextos. A més, exigeix tolerància a l’ambigüitat, entesa com la capacitat per acceptar un cert marge d’incertesa en la comunicació i en les relacions humanes (Rodrigo Alsina, 2004). La comunicació intercultural (i qualsevol intercanvi comunicatiu pot definir-se com a tal) és un procés en el qual sempre i necessàriament intervenen interpretacions diverses, i en el qual, per tant, es pot aspirar a aconseguir algun tipus d’enteniment, que mai serà total ja que no hi ha interpretacions universals. La incertesa de la comunicació no impedeix, no obstant, que aquesta sigui eficaç i enriquidora per als participants, sempre que es mantinguin les esmentades actituds d’obertura i flexibilitat.

Entre les actituds desitjables en el cas dels i les formadores interculturals, hi ha dues que ens semblen especialment rellevants: una d’elles és l’empatia; l’altra es relaciona amb el manteniment d’altes expectatives respecte a l’altre i a les seves possibilitats d’aprenentatge.

Una actitud empàtica és la d’aquella persona que intenta comprendre racionalment els sentiments de l’altre; no es tracta de simpatia, identificació afectiva o contagi emocional, sinó d’un esforç cognitiu per entendre a l’altre des de la seva pròpia posició, un intent de percebre el món subjectiu de l’altre «com si» fóssim aquest altre (Aguado i altres, 2007). Les persones empàtiques saben identificar i aprofitar les oportunitats comunicatives, són capaces d’escoltar i comprendre sense prejutjar.

L’empatia, per tant, ens ajuda a construir relacions educatives de qualitat.

És, finalment, fonamental que el formador/a en interculturalitat mantingui la confiança i altes expectatives respecte als i les estudiants i l’assoliment de l’aprenentatge, així com respecte a les possibilitats de transformació social cap a una societat intercultural.

Activitats de comprensió

– Formar-se en Actituds interculturals

Proposem aquí una reflexió (pot plantejar-se també com a debat) entorn de les possibilitats de «formar» en actituds interculturals: fins a quin punt es poden «ensenyar» tals actituds? Fins a quin punt és possible aprendre-les? Cal tenir algun tipus de disposició prèvia per desenvolupar habilitats com l’empatia, l’obertura, la flexibilitat? O poden adquirir-se aquestes actituds a través de la formació?

Encara que el contacte amb ‘altres diferents’ no garanteix per si solament el desenvolupament d’actituds interculturals (de fet sovint podem observar el contrari, com aquest contacte serveix per reforçar actituds *prejuiciosas i hostils), com a educadors/as podem ajudar a promoure aquestes actituds afavorint la creació d’entorns «segurs» que estimulin la comunicació i l’intercanvi positiu entre persones diverses, impulsant la reflexió crítica i el qüestionament de prejudicis i categoritzacions.

D’igual manera podem trobar bones oportunitats per al desenvolupament de les nostres pròpies actituds interculturals enriquint les nostres experiències: multiplicar i diversificar relacions, viatjar, observar, entrar en contacte amb persones i situacions diferents, implicar-se i comprometre’s, mantenir viva la curiositat i l’interès pels altres, són bons escenaris per desenvolupar actituds d’obertura, flexibilitat i empatia (encara que de nou és important assenyalar que els viatges i els contactes, per si sols, no garanteixen l’adquisició d’aquestes actituds).

– Antropòleg/a per un dia

Proposem una activitat que el seu objectiu és ajudar a descentrar-se, a prendre distància respecte al propi entorn cultural. Es tracta d’un exercici que podem dur a terme nosaltres mateixos, o proposar pels i les estudiants en un aula: consisteix a assumir el paper d’un antropòleg/a en l’observació d’alguna situació del nostre entorn.

En concret es proposa escollir un escenari (per exemple, una festa o reunió social, un espectacle esportiu, algun tipus de celebració, o qualsevol un altre que se’ns ocorri) i elaborar un quadern de camp en el qual anotarem les nostres observacions sobre el que està ocorrent. La clau està a tractar d’adoptar una mirada antropològica, la mirada d’un altre, aliè al succés, per descriure les nostres observacions, comportant-nos «com si» para nosaltres anessin completament desconeguts els significats i claus culturals del que succeeix.

Una segona fase de lectura i reflexió sobre les anotacions del quadern de camp haurà de conduir-nos a una actitud d’estranyament i qüestionament de les nostres interpretacions i creences prèvies sobre l’observat, i a la presa de consciència sobre les diferents mirades possibles entorn d’un mateix fet.

Podem plantejar les següents qüestions per estimular la reflexió: Quins aspectes de l’observat m’han resultat estranys o curiosos? Com m’he sentit en el meu paper d’observador? He aconseguit un relat neutral del que ha passat? Quins valors, creences, significats compartits es troben implícita o explícitament en les meves anotacions? Quins significats o interpretacions diferents podrien donar-se als fets observats?

Compartir amb uns altres aquestes reflexions i els aprenentatges que comporten és una bona forma d’acabar l’exercici.

Recomanem també la lectura, reflexió i comentari sobre algun fragment de l’obra Els Papalagi (Scheurmann, 1920). Es tracta d’una recopilació de discursos del cap samoà Tuiavii de Tiavea que, a través de la descripció del seu viatge a Europa i les seves interpretacions sobre la cultura dels ‘homes blancs’ (els papalagi), ens enfronta directament a una mirada aliena sobre el nostre propi món.

Referències bibliogràfiques

Aguado, Teresa (coord.) (2007). Racismo: qué es y cómo se afronta. Una Guía para hablar de racismo. Pearson. Madrid.

Munévar, Gonzalo (1998). Relativismo y universalismo culturales. En D. Sobrevilla (ed.), Filosofía de la cultura (pp. 213-223). Editorial Trotta. Madrid.

Rodrigo Alsina, Miquel (1997). Elementos para una comunicación intercultural. Revista Cidob d’Afers Internacionals, n.º 36, mayo, pp.11-21.

Ruiz de Lobera, Mariana (2004). Metodología para la formación en educación intercultural. Los Libros de La Catarata. Madrid.

Scheurmann, Erich (1920). Los Papalagi. Discursos de Tuiavii de Tiavea, jefe samoano.

[1] El relativisme moral argumentaria la impossibilitat d’establir un judici moral, és a dir, de decidir sobre la bondat o maldat d’una conducta concreta, mentre que el relativisme cultural es limita a reconèixer i valorar l’existència de diferents contextos culturals i per tant de diferents codis de conducta que poden ser igualment vàlids.