L’Estatut de les llengües

Les pesades discussions sobre el terme nació, l’espinós assumpte del finançament i la falsa amenaça de la ruptura d’Espanya han deixat en un segon pla altres aspectes del nou Estatut que tenen tanta o més força. Un d’aquests aspectes, sens dubte, és el de les llengües de Catalunya. L’Estatut del 1979 situava en un futur indeterminat la consecució de la plena igualtat entre el català i el castellà “pel que fa als drets i deures dels ciutadans”. El Parlament de Catalunya va entendre que el moment de la plena igualtat entre les dues llengües era ara, i per això la proposta de nou Estatut equipara les nostres dues llengües oficials no des del punt de vista del seu ús institucional, però sí pel que fa als drets i als deures dels ciutadans.

Certament, la novetat estel.lar del nou Estatut en matèria de llengües és l’establiment d’un deure de conèixer el català anàleg al que ja existeix per al castellà. S’ha d’assenyalar que en aquest punt el raspallat del Congrés dels Diputats era perfectament previsible: si el text aprovat pel Parlament imposava aquest deure a “totes les persones a Catalunya”, el Congrés dels Diputats l’ha limitat “als ciutadans”, que són els que apareixien esmentats al vell Estatut. Però l’equiparació de les dues llengües no s’acaba aquí, sinó que s’estén als drets lingüístics. Tots els ciutadans podran escollir la llengua oficial amb què es volen relacionar amb l’Administració, però també amb les entitats, empreses i establiments oberts al públic, i tant l’Administració com les entitats, empreses i establiments estaran obligats a atendre el ciutadà en la llengua oficial que hagi escollit.

L’EQUIPARACIÓ del català i del castellà pel que fa als drets lingüístics obre sens dubte noves possibilitats per a l’ús públic del català, però també garanteix plenament el del castellà, que és lluny de quedar relegat a l’àmbit estrictament privat, com sostenen Ciutadans de Catalunya i altres grups afins. Fa un temps es va organitzar un considerable enrenou perquè una ciutadana havia demanat al seu ajuntament que es dirigís a ella en castellà. Amb el nou Estatut, l’enrenou ja no tindrà, si és que en tenia algun, cap fonament jurídic. Com diuen els fullets editats per la Generalitat, el dret d’opció lingüística que consagra el nou Estatut “obliga totes les administracions i institucions públiques a Catalunya a atendre els ciutadans i ciutadanes en la llengua que escullin”. És a dir, des de la Delegació del Govern fins a l’Ajuntament de Picamoixons, passant per tots els organismes de la Generalitat. I les Oficines de Garanties Lingüístiques haurien de vetllar pel compliment d’aquesta obligació independentment de quina sigui la llengua escollida.

Ara bé, el cert és que l’equiparació de les nostres llengües oficials pel que fa als drets lingüístics dels ciutadans no és completa del tot. El nou Estatut estableix el dret a rebre l’ensenyament en català, sense que hi hagi un dret anàleg a rebre’l també en castellà. En si mateixa, aquesta asimetria no hauria de ser motiu de preocupació, de la mateixa manera que a ningú l’ha preocupat gaire que el nou Estatut valencià, amb sintaxi grinyolant, proclami que tots tenen dret “a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”, sense mencionar l’altra llengua oficial de la comunitat.

El que s’haurà de veure, una vegada aprovat el nostre Estatut, és com queda finalment el dret a rebre el primer ensenyament en castellà que reconeix la llei vigent de política lingüística. Un analista malpensat sempre podria sospitar que aquest dret serà suprimit en una pròxima reforma de la llei, quan s’efectuï el previsible desplegament legislatiu del nou Estatut. Un fonament per a aquesta sospita és que, podent fer-ho, el Parlament de Catalunya va optar per no elevar a rang estatutari l’actual dret a rebre el primer ensenyament en castellà. Això de podent fer-ho no és en absolut cap conjectura agosarada: al text amb què treballava el Parlament fa un any hi havia el dret de tots els nens de Catalunya “a rebre el primer ensenyament en la seva llengua habitual, sigui aquesta el català o el castellà”.

EL PROBLEMA, en tot cas, no és pas de model lingüístic sinó de consistència jurídica. La plena igualtat del català i el castellà “pel que fa als drets i deures dels ciutadans” no casa bé amb l’establiment d’un dret referit a una sola de les dues llengües. Però les raons que fins ara han justificat que el català sigui la llengua de comunicació de l’ensenyament segueixen sent tan bones com sempre. Tal com va afirmar el Tribunal Constitucional en una històrica sentència de l’any 1997, el nostre model lingüístic és legítim “en la mesura que respon a un propòsit d’integració i cohesió social a la comunitat autònoma”. ¿O potser la integració i la cohesió social de Catalunya són avui menys importants que fa 10 anys?

Leer en español