Mundialització, interculturalitat i multilingüisme

ISIDOR MARÍ MAYANS

Marí Mayans, I (Temps Obert; 5).
Palma de Mallorca, 2006

Comentari del llibre: Mercè Claveguera

Aquesta obra ha estat elaborada a partir d’un recull de quinze textos duts a terme entre el 2001 i el 2006, excepte un text que es va escriure l’any 1977. Té com a finalitat descriure la realitat de la mundialització, la interculturalitat i el multilingüisme i exposa la metodologia, les estratègies i els objectius per tal d’aconseguir una globalització sostenible, amb la finalitat que la diversitat cultural i lingüística es pugui mantenir sense veure’s amenaçada. L’autor exposa que cal gestionar i preservar políticament la diversitat i és necessari abordar-ho des dels nostres diferents àmbits d’actuació que configuren la nostra realitat pluricultural i plurilingüística (local, nacional, estatal, europea i planetària).

L’obra se centra bàsicament en tres grans àmbits d’actuació: el mundial, l’àmbit territorial català i el planetari. Pel que fa a l’àmbit mundial, se sent especialment identificat amb els plantejaments de Hill Kymlicka i analitza les polítiques que han estat implementades amb èxit en diferents països (el Canadà, Austràlia i Suècia). En aquest sentit, aposta per la tesi de Kymlicka: el federalisme plurinacional per als grups culturals que són fruit de la immigració amb el propòsit d’evitar el perill de la fragmentació cultural.

Pel que fa a Catalunya, la diversitat se centra, d’una banda, en el fet de formar part d’un Estat que no vol reconèixer aquesta realitat i no es planteja la seva pluralitat lingüística, cultural i nacional i, de l’altra, la diversitat introduïda per la immigració, molt nombrosa i molt heterogè- nia. L’autor proposa com a model de gestió de la diversitat dels Països Catalans la interculturalitat, que consisteix, d’una banda, a reconèixer la diversitat cultural com un fet enriquidor per a la societat i, de l’altra, a impulsar que els nous immigrants es comprometin a assumir l’ús de la llengua pròpia com a llengua comuna en els usos públics i una adequació gradual de les pautes culturals de la societat receptora, sense renunciar a la seva pròpia identitat cultural. Aquest plantejament comporta l’adopció de metodologies: integració global (social, laboral, lingüística i política), implicació social (sector associatiu, polític, acadèmic, mediàtic, educatiu, econòmic, etc.). En aquest sentit, afirma que l’acolliment lingüístic s’ha d’emmarcar dins d’un projecte global de convivència intercultural, tenint en compte que la plena integració dins la societat receptora no pot deixar de banda els elements lingüístics i culturals històrics.

El repte de la diversitat lingüística favorable a la llengua catalana rau en el fet de tenir una legislació lingüística (autonòmica, estatal, europea, internacional) que permeti el reforçament de l’ús social de la llengua catalana dins del seu territori històric i, a la vegada, que estableixi un ordre lingüístic mundial equitatiu. En l’àmbit intern, la llengua catalana necessita polítiques de normalització i d’interculturalitat més eficaces, amb més compromís polític i institucional i amb més recursos i també que hi hagi vincles permanents de coordinació i cooperació entre els diferents territoris. Per resoldre aquestes mancances, l’autor proposa per als Països Catalans la creació del Consell de les Lletres (semblant a organismes que ja existeixen en diferents llocs del món: la Unió Lingüística Neerlandesa, el Consell Nòrdic o l’Agència Intergovernamental de la Francofonia).