Educar millor és possible

Maria Padrós, Anna Zafón, Jaume Funes i Josep M. Puig
Edició: Fundació Jaume Bofill
www.fbofill.org

Què ha estat “Educar millor és possible”?

“Educar millor és possible” és una experiència d’innovació educativa que es va dur a terme durant un període de temps d’uns dos anys (juny del 2001 – juliol del 2003) a l’IES Miquel Tarradell, un centre situat en el barri del Raval de Barcelona. L’experiència va ser impulsada per la Fundació Jaume Bofill, i també hi van participar alguns membres del GREM (Grup de Recerca en Educació Moral de la Universitat de Barcelona)1.

Aquests dos anys recullen i prolonguen altres esforços d’innovació anteriors realitzats pel centre i estem segurs que anticipen noves aportacions. L’IES Miquel Tarradell és un centre d’atenció educativa preferent (CAEP) amb uns 370 nois i noies i un claustre format per 42 professors i professores. El centre acull un elevat nombre d’alumnes procedents de la immigració (vuitanta per cent). El barri on està situat el converteix en receptor d’un alumnat amb dificultats econòmiques i socials notables. Tot plegat fa que els seus alumnes estiguin en risc de caure en processos de marginació i exclusió social.

L’alumnat de l’IES Miquel Tarradell té uns referents culturals molt diversos, un nivell d’escolarització prèvia força variat i un grau d’aprofitament escolar irregular; per tant, l’assoliment dels coneixements bàsics per cursar l’ESO és molt divers. A més, molts alumnes no coneixen el català i/o el castellà o tenen dificultats a l’hora d’usar aquestes llengües. D’altra banda, la socialització anterior, els costums de convivència i els hàbits de participació i treball són molt diferents, de tal manera que es fa evident la conveniència d’incidir de forma especial en aquests vessants de la formació. És clar, doncs, que els grups classe del centre apleguen alumnes amb necessitats ben distants i, en alguns casos, amb mancances educatives ben paleses.

Alguns motius per impulsar l’experiència

La breu descripció anterior ja ofereix prou arguments per justificar una intervenció destinada a col·laborar amb un claustre per tal de millorar-ne la tasca educativa. Aprendre a donar una bona resposta educativa en centres socialment complexos, amb alumnat multicultural, amb la voluntat de fer una educació comprensiva i alhora atenta a la diversitat, amb la intenció de repensar els principis bàsics de l’ensenyament actiu i amb la determinació clara de formar persones autònomes i ciutadans participatius i crítics són motius suficients per mirar de col·laborar. Ens sembla que assolir aquest conjunt d’objectius avui és urgent per contribuir a fer possible en noves condicions una societat plural, diversa, justa i democràtica. Amb tot, val la pena esmentar altres motivacions que també van influir en la decisió d’endegar l’experiència “Educar millor és possible”. En l’àmbit de la formació permanent del professorat i la innovació educativa hi ha una tradició notable que es dedica a la realització de cursos i a la formació en centres. Dues modalitats que solen centrar-se en la millora de les destreses del professorat o en la implantació en els centres d’alguna novetat -d’alguna nova pràctica educativa- destinada a resoldre alguna mancança. Dues modalitats formatives que ens semblen del tot necessàries, encara que en certs casos també insuficients. Pensem que cal realitzar processos de canvi i innovació de caràcter més global: processos que es plantegin analitzar el conjunt del centre, almenys en principi. Es tracta d’intervencions que no volen centrar-se des del començament en algun aspecte concret, sinó que pretenen reflexionar sobre tot el centre, detectar els aspectes que funcionen prou bé, analitzar els que són millorables, decidir els àmbits d’acció prioritaris i el nombre de canvis que es poden iniciar simultàniament i, finalment, posar-los en marxa, avaluar-los i continuar introduint millores en un procés que, de fet, és inacabable. En aquesta voluntat d’analitzar el conjunt del centre i d’actuar alhora en tots els àmbits que sigui possible abastar i que siguin prioritaris rau un dels motius pels quals ens va semblar convenient iniciar l’experiència d’”Educar millor és possible”. També teníem la voluntat de fer una intervenció que tingués present una idea prou clara però no sempre fácil de realitzar: ens referim a la vinculació dels centres educatius amb el territori. Com treballar en xarxa? Com obrir-se a l’ajuda d’altres instàncies sense perdre els objectius propis ni la responsabilitat del centre? Com incorporar-hi les mares i els pares dels alumnes? Com millorar la coordinació i el treball amb els serveis socials, les associacions, els casals, etc.? Com obrir el centre als alumnes i al barri durant les hores no docents? En fi, un seguit de qüestions relatives a la manera d’entendre l’educació avui i, sobretot, a la manera de posar en pràctica aquestes concepcions relatives a la coordinació d’esforços i la obertura a l’entorn. Un camí encara llarg que volíem tenir present en l’experiència que desitjàvem impulsar.

Finalment, tant el professorat del centre com l’equip extern estaríem encantats si tant les propostes pedagò-giques que es duen a terme en el centre com les maneres d’impulsar un procés de reflexió i innovació poden contribuir en alguna mesura a inspirar altres processos. No es tracta d’imaginar models per imitar, sinó de ser capaços d’apuntar bones pràctiques docents i bons processos d’innovació que inspirin altres professionals en la seva feina, de la mateixa manera que nosaltres ens vam inspirar en propostes que ja funcionaven o havien funcionat.

Sobre l’escrit que teniu a les mans

Aquestes són algunes de les idees i motivacions que teníem al cap quan vam començar. A partir d’aquí us presentarem el que hem escrit a propòsit del que realment s’ha fet durant aquests dos anys. Hem dividit l’escrit en set capítols, que ens permeten retre compte dels aspectes que considerem més importants. En el segon capítol, “Decàleg de criteris educatius elementals”, hem presentat les idees de política educativa i els punts de vista pedagògics que defensem i que considerem que van ser el rerefons de l’experiència d’intervenció que s’ha dut a terme: creiem que és imprescindible que qualsevol experiència educativa estigui marcada per principis i valors clars. El tercer capítol, “Com intervenir en un centre educatiu?”, ens ha servit per exposar les línies generals de la manera d’intervenir que hem volgut desenvolupar durant aquests dos anys d’experiència.

Aquí la qüestió clau és preguntar-se què s’ha de fer per impulsar una experiencia d’innovació en un claustre amb les màximes garanties d’èxit. Tot i que des de l’inici teníem clars alguns dels aspectes bàsics, poc a poc els vam anar perfilant I creiem que millorant. De tota manera, encara no podem dir amb prou claredat què ha de fer un centre per implicarse en un procés de canvi i millora continus.

En el quart capítol, “Etapes del procés d’intervenció”, s’expliquen les fases que va travessar l’experiència, de la negociació inicial a l’avaluació final.

En el cinquè capítol, “Estratègies i recursos”, es revisen una per una totes les formes d’intervenció que es van aplicar durant els dos anys de l’experiència; s’analitzen diverses accions, com ara la participació directa a les aules dels col·laboradors externs, les sessions de formació que periòdicament es van organitzar, o els escrits de retorn que es van distribuir a tots els membres del claustre per analitzar o comentar diferents aspectes.

El sisè capítol, “Principals innovacions vinculades al projecte”, presenta de manera resumida les innovacions més importants -encara que no totes- que s’han iniciat en el centre durant el temps que va durar la intervenció. El capítol final, “Algunes conclusions”, és dedicat a avaluar el que es va fer i a treure’n profit per tal de poder fer rèpliques d’aquesta mena d’experiència en altres situacions. Per acabar, un prec: en cas que desitgeu comentar qualsevol aspecte relacionat amb aquest escrit, us estaríem molt agraïts si ens envieu les vostres opinions a la Fundació Jaume Bofill.

Descàrrega el projecte complet